Pascale Fournier

El mes de maig de 2008, la trobada a Andorra entre l’artista i la galerista va ser breu. Pascale participava aleshores com a assistent en el muntatge de l’escenari d’una òpera per al Festival Francès d’Andorra: La Voix Humaine de Francis Poulenc, dirigida per Michel Giès.
Ara bé, encara que breu, aquesta trobada va tenir el seu efecte: la complicitat immediata de dues persones que pertanyen a la mateixa generació, l’associació de dues franceses preocupades per promoure la creació cultural francesa. El diàleg establert va ser directe, còmplice, una voluntat implícita d’emprendre alguna cosa.

Un any més tard, dues dones, dues vides, una mateixa lluita, es retroben en l’hivern parisenc, un jardí, un palau. Le Grand Palais, un lloc emblemàtic de l’art, dóna el to a aquesta nova trobada.
A primera vista, ambdues s’avaluen i es reconeixen. Franceses de cultura, purs productes dels anys gloriosos, tenen molt a compartir. Tal com jo descobriria més tard al seu taller, s’assemblen a aquelles dones mítiques, meitat dona, meitat ocell, que habiten l’univers de Pascale. Instintivament, conversen, assegudes en un banc.

Hi ha hagut molts intercanvis a posteriori, idees, un projecte que es va perfilant, el d’exposar.
Després arriba la descoberta del taller: un privilegi, una emoció. Forta. Baixar l’escala abans de la descoberta, de puntetes, es fa amb el major dels respectes. És l’aixecament del teló, l’entrada a escena. L’espectador amb la seva presència es transforma en un dels actors d’aquest món fantàstic.
Primer silenci, després murmuris, aquí es xiuxiueja : una plètora de personatges us dóna la benvinguda a aquest viatge. De seguida em va agradar!

“Envols” blaus, vermells o blancs, dones-ocell o àngels, ocells-bola blaus, obres calcinades, tot aquest món regruat i parlador us controla. Grups de persones discorren i semblen ignorar-vos. La seva forta presència incita al silenci, primer s’observa, i la vista recorre els racons descobrint aquest univers commovedor, potent en materials, colors i també en mida. Per tot arreu, els plats de ceràmica, el forn, l’aigüera, els pinzells, els llenços grans i petits, la fusta calcinada... omplen l’espai en un ordre-desordre ben estudiat.
En la jungla del jardí, dones sense braços, amb el seu bec pertinent, les ales obertes cap al cel, xerren. L’espectador efectua el seu recorregut en silenci, explorant aquest particular món; se submergeix en el cor de les obres. Reconec immediatament la concepció de l’espai creat per l’artista, l’art de la posada en escena és molt present aquí també. Colors i joc de matèries: gres, ferro, polièster estratificat, terracota... completen aquest viatge. Aquí tot és alegre, l’encant i la poesia interactuen i hom se sent seduït.

Vet aquí un món, el de Pascale Fournier, el que us convido a descobrir a casa nostra, a Andorra. La meva decisió d’exposar-la a la Galeria Art Vall, amb la seva complicitat, era evident.
La seva obra és un llegat per als demés, un viatge, un altre univers. Amplia el nostre món, el transcendeix i el nodreix; ens fa créixer!
Aquesta sèrie d’obres amb els colors de França, s’obre al poble andorrà com a testimoni d’una amistat forjada al llarg dels segles, un intercanvi cultural, un missatge, una cita franco-andorrana.

Gràcies Pascale per aquest meravellós viatge, per l’amistat. Un darrer viatge per a Art Vall i el seu equip, un obsequi per a tots els amics fidels durant aquests onze anys de felicitat i de descobertes.

Marie-Jo Hortoland
Directora de la Galeria Art Vall
Comissària de l’exposició


« Quan es crea un món tolerable per a si mateix, es crea un món tolerable per als altres. Creem per ampliar el món que nosaltres trobem ofegat, encongit i entristit. Creem com canten els ocells, com els primitius ballen els seus rituals. Crear ha de ser una necessitat, igual que la mar necessita de les tempestes, i, d’això, jo en dic respirar. »

Anaïs Nin Dona de lletres



Mitologies
“Què es pot dir, si no gaudir en silenci d’aquesta recerca de sobirania? Sabem quin és el preu de la llibertat de l’artista, amb més raó quan es tracta d’una dona.”
Michel Anthonioz sobre Pascale Fournier.

I aquestes “dones” senyoregen avui a la galeria Art Vall d'Andorra, envoltades dels planetes, dels meteorits i dels “Envols” de l’artista. No podríem haver imaginat un Olimp més adaptat a la mitologia de Pascale Fournier, que els amplis espais lluminosos de l’Art Vall.
Comencen primer per aquestes dones. Coneixen un lent ascens en l’obra de Pascale Fournier. Les hi trobem ja als anys 90, esquematitzades en l’extrem –vestits, braços i cames–, travessant espais molt similars, com tractant d’escapar-se’n, per la part alta de les cases genèriques, amb la mateixa tenacitat que els empresaris de Ségui recorrent la ciutat a passes grans. Posteriorment, a partir de l’any 1994, els cossos es fragmenten, s’esmicolen per recompondre’ns-en en un continu i esdevenir aquestes “superfícies íntimes”. Ja apareixen aquestes criatures de braços d’aleta, però en suspensió i mudes, atretes en moviments circulars, ascendents o descendents, preses en els corrents d’una meteorologia interioritzada –dones sense cap, criatures trilobiques que naveguen en un univers intermedi–.
Avui dia aquestes criatures de sentits invisibles, genèriques, doncs, però dones, tal com ho reconeix l’artista, s’instal•len sobre la seva base, batent peremptòriament les seves ales, el pit endavant, cegues i impertorbables, proclamant els seus colors sense vergonya i semblant que filen com les Parques mitològiques, la història d’aquesta part de la humanitat que passa de la submissió a la missió. Potser seríem en presència de Cloto, que fila el fil del destí, de Làquesis, que enrotlla la llana i mesura la durada de la vida, i d’Àtropos, que la talla brutalment? Tres vegades tres? Parques o Gràcies mitològiques?
Aquí, els peus toquen a terra, les ales ben obertes cap al cel, no pas per plorar, sinó per anunciar l’adveniment –boles, planetes i meteorits, nuclis, cèl•lules i partícules gegants formen part d’aquest primer esclat que precedeix el naixement en què el magma artístic, els pigments, les terres i les coles, es barregen i s’alegren–, no són pas les Parques filles d’Èreb, el caos?
Més lluny, una estranya població d’éssers sense braços, però amb la mateixa cara amb bec, amb dues cames, calcinada, sembla desplaçar-se terres enllà; humanitat en trànsit que retrobem, en la unitat, en les fotos, gegants que visiten el món. Per a aquests personatges calcinats, l’artista passadora de matèria, decortica, pela, calcina, crema els fruits que ella mateixa transmuta en personatges, dones-bruixes a prova del foc de la transmutació, mentre ella crema, revifa i fa renéixer, la seva pròpia mare passa a millor vida.
El cercle està tancat.
Més enllà de la representació, l’artista juga amb les matèries : ferro, gres, terracota, polièster estratificat, paren la mà als vegetals. Ens recorda el treball amb el paisatgista Olivier Riols al Jardí de les Tuileries a París l’any 2009 i al Museu de les Avelines de Saint Cloud l’any 2010.
La dona nascuda de les cendres maternes pren aleshores la paraula, blava, vermella, fila la història d’una nena que volia domesticar la seva mare, d’una nena que volia domesticar el món, li explica la seva mitologia. “Hi havia una vegada...”
Passejant pel fabulós aquari de llum i d’ombres d’aquest espai reservat, hom comença aleshores a murmurar, com Ernst Gombrich a “La Història de l’Art” “L’art no existeix. Només existeixen els artistes.”


Thérèse Fournier
Barcelona. Octubre de 2010

Mostrar-se a les mirades

“Mostrar les meves obres més enllà de les portes del meu Taller és una gran Aventura. Després de la foscor, del silenci, de la gestació de l’obra que vol sortir malgrat tot, encara que no sempre hom tingui ganes de baixar a les fondàries de la mina, de trobar-se cara a cara amb un mateix, encara que hom estigui tip de posar-se cada matí les grans sabates i la vestimenta de cosmonauta.
Després de l’ombra emergeix la llum, el dia, els demés, les paraules, les mirades i el soroll. Bocins de la meva vida em mostren de sobte un nou significat per a mi. Una coherència emergeix.

Sóc alhora actora i espectadora, impacient i curiosa. I volia respondre a aquesta impaciència, a aquesta curiositat amb una exposició rica, diversa, densa, plena de sorpreses, que ens permetés veure a través de pintures, de dibuixos i d’escultures l’ús de materials diversos: la terracota, teixit de polièster estratificat.

Jo treballo sense saber ben bé on va “això”. Però hi vaig! Instintivament, amb seguretat. I després ho veig. I ho dono a veure. I és d’aquesta mirada donada que m’enriqueixo.”


Pascale Fournier

PASCALE FOURNIER: el misteriós enlairament
Aconseguir un objectiu a vegades es converteix en una tasca àrdua i complicada. Només amb el convenciment, la seguretat, la perseverança i la paciència, acompanyats d’un esforç tenaç i moltes hores de treball s’arriba a la fita.

Pascale Fournier (Estats Units, 1951) és una artista segura d’ella mateixa que al llarg de la seva trajectòria ha anat elaborant un vocabulari propi i personal. En els seus inicis, l’artista treballà en diferents àmbits com ara l’escenografia, la ceràmica i el disseny; disciplines que al llarg del temps l’han acompanyat en els seus treballs.

L’exposició que presenta a la Galeria Art Vall mostra una selecció de les creacions que ha realitzat en els darrers anys en pintura, escultura i ceràmica; aquests darreres representades per les matèries calcinades que inicialment apareixien com a font d’inspiració a través d’uns personatges emergents que renaixien de les cendres com l’au fènix.

Al llarg dels anys ha investigat amb diversos materials como el ferro, el gres, la terracota, teixits de polièster, etc dels que ha sabut extreure el màxim partit, emprant-los de manera adequada segons el resultat que volia aconseguir.

Com una alquimista plena de curiositat, Pascale Fournier elabora els treballs ceràmics sense saber exactament el resultat que obtindrà. Els diversos materials com el gres i la terracota es transformen a les seves mans en corporis individus. Per a aquesta artista el procés és molt important, ja que l’atzar i la casualitat entren a formar-hi part, conjurant-se els elements primigenis de la terra, el foc, l’aire i l’aigua fins a aconseguir un resultat a vegades inesperat. Personatges apareguts de les entranyes del foc en una lluita constant per aconseguir vida pròpia.

Pel que fa a les seves pintures, aquestes reflecteixen el procés reiteratiu de la pinzellada que es reafirma en el seu gest; cercles entrellaçats que cerquen unió i complicitat. Dripping de pintura que goteja llàgrimes en un desig per aflorar allò més íntim i personal. Sense tabús, timidesa o perjudicis, Pascale Fournier executa l’acte pictòric amb total llibertat, concentrant l’energia en el centre de la tela. La sèrie Simfonies és l’exemple plàstic de les escultures que -a manera de cercles amb el seu cadent i vigorós ritme- s’agrupen amb fèrria complicitat.

Una obra que l’hem d’entendre de manera global ja que els diferents elements que incorpora estan vinculats des dels seus inicis, establint una harmoniosa interrelació entre pintura, escultura, dibuix, ceràmica, fotografia, escenografia, objectes de disseny, etc. Mai millor dit, la seva obra reflecteix un profund sentiment per engrandir els camins de la seva investigació.

Amb els temps, els personatges de Pascale Fournier aconsegueixen vida i grandesa entesa en dos sentits: una física i l’altra espiritual. En la primera, creixen i creixen cada vegada més fins a aconseguir enormes dimensiones. Dones-ocell que es multipliquen formant grans grups que amb els temps han anat incorporant senyals d’identitat, inexistents o bé imperceptibles en un principi. Una concepció de l’espai influït indudablement per la seva formació en les arts escèniques. Pel que fa a l’espiritual, existeix per part de l’artista la voluntat de reivindicar la personalitat dels seus personatges que també és la seva pròpia. Dones voladores que, com a companyes de viatge, segueixen l’artista en el seu difícil camí, creixent humanament a la par.

En solitari, en parella o en conjunts de varies figures adquireixen vida pròpia. Un camí compartit en la que l’escenografia global pren una gran importància. Per a Pascale Fournier el fenomen de la comunicació és molt rellevant. Els seus personatges desitgen transmetre, comunicar, parlar i fer-nos partícips d’una història propiciada per l’artista que omple de curiositat l’espectador que l’observa.

L’artista trenca els motlles als que durant temps ha estat sotmesa per engrandir les fronteres dels seus plantejaments creatius. El silenci i l’obscuritat es converteixen en comunicació i en un diàleg participatiu en el que la llum i el vibrant color apareixen com a elements de reafirmació personal. Les ales que ha creat per a les seves escultures l’enlairen cap a una fita inabastable, en la que Pascale Fournier no defalleix per aconseguir-la; identificant-se ella mateixa com un personatge més.

Una bona oportunitat que ens brinda la Galeria Art Vall en aquesta darrera exposició de comiat de contemplar una variada obra d’una artista polifacètica que des dels seus inicis no ha deixat de perseguir els seus somnis més profunds.

Joan Gil Gregorio



Motllures

Des que vaig començar el meu treball amb els grans ocells fets amb gres xamota, vaig tenir el desig d'experimentar amb un material estretament vinculat a les tècniques actuals: la resina. Això em va permetre beneficiar-me d’una experiència que m'enriquiria a posteriori, que enriquiria el meu pensament.
Passar a través de les motllures permet repetir, multiplicar la forma que s’inscriu aleshores en l'espai, com si fossin signes, com l'escriptura. Quan vaig iniciar aquest treball, vaig trobar que aquestes formes s’hi adeien particularment bé. Pensava en l'exèrcit de terracota dels guerrers de Xian.
D’una alçària d’1,70 m, tots iguals i tots diferents, els meus ocells són idèntics i alhora diferents en el color, en el moviment i en la manera d’encaixar en l'espai.
També era important per a mi que aquestes escultures poguessin ocupar l'espai exterior, els parcs, els jardins, l'espai urbà. Actualment tenim la sort de disposar de resines i de pintures que són molt resistents a la intempèrie i al temps.
Aquesta exposició em proporciona l’oportunitat de completar aquest projecte i em permet encetar una reflexió, confrontar-me amb allò monumental.


Pascale FOURNIER


Matèries calcinades

Vaig començar la meva tasca com a escultora per la ceràmica, que ja no he abandonat mai més, sense que per això em vulgui considerar com a “ceramista”.
Treballo sobre els elements: Terra, Aigua, Aire, Foc.
El que m’inspira, el que em fascina, és la transformació de la Matèria per el foc.
Element incontrolable que destrueix i revela.
Passar pel foc és un “Renaixement”. No diem renàixer de les pròpies cendres?
El foc no cessa de fer renéixer.
Doble renaixement perquè, després de passar-los pel forn, cremo al viu els meus personatges una vegada, dues vegades, tres vegades...
Amb les meves “Matèries Calcinades”, el foc esdevé l’actor principal, la font d’inspiració primigènia. Els personatges emergeixen, reneixen de les seves cendres com l’au Fènix. El Foc treballa, jo observo, i pren i fixa en l’eternitat del moment aquest món obscur i equívoc sorgit de la imaginació.
Són els mateixos elements però en diferent ordre: Foc, Aire, Aigua, Terra.
La resina o l’argamassa exerceixen aleshores el paper del quars que es fusiona a 573° i evita que l’argila passi al seu estat líquid.

Pascale FOURNIER



Présentation de l’Artiste


Après des études d’histoire et archéologie a l’université de Nanterre Paris X, Pascale Fournier (née en 1951 aux USA) suit des cours de scénographie, de stylisme et d’art plastique.
De 1980 a 1984, elle collabore avec le scénographe Philippe Kerbrat a la réalisation de décors et de costumes à l’Opéra de Paris, au Théâtre de Paris, à la Comédie Française, à l’Odéon…

Depuis la fin des années 80, parallèlement à une carrière de créatrice de costumes marquée par une prédilection pour les œuvres contemporaines de Yasmina Reza* et sa collaboration avec le metteur en scène Patrice Kerbrat, Pascale Fournier poursuit une carrière de peintre et de sculpteur et expose en France et a l'étranger.

* Conversation après un enterrement (1987 Théâtre de la Villette), La Traversée de l’hiver (1990 Cado d’Orléans – Théâtre du Rond-Point), Art (1994 Comédie des Champs-Élysées), Trois versions de la vie (2000 Théâtre Antoine)....


CV

Presentació de l’artista

Després d’estudiar història i arqueologia a la Universitat de Nanterre Paris X, Pascale Fournier (nascuda l’any 1951 als Estats Units) va seguir cursos d’escenografia, d’estilisme i d’art plàstic.

Des de 1980 fins al 1984, col•labora amb l’escenògraf Philippe Kerbrat a dissenyar decorats i vestuari per a l’Òpera de París, per al Teatre de París, per a la Comèdia Francesa, a l’Odeó...

Des de finals dels anys 80, paral•lelament a una carrera de dissenyadora de moda marcada per una predilecció per les obres contemporànies de Yasmina Reza* i per la seva col•laboració amb l’escenògraf Patrice Kerbrat, Pascale Fournier segueix una carrera com a pintora i escultora, i exposa a França i a l’estranger.

* Conversa després d’un enterrament (1987 Teatre de la Villette), La travessia de l’hivern (1990 Cado d’Orléans – Teatre del Rond-Point), Art (1994 Comèdia dels Camps Elisis), Tres versions de la vida (2000 Teatre Antoine)...



CV


• Exposicions i realitzacions en curs

2010 - Desembre - Galeria Art Vall - Principat d’Andorra
2010 - Octubre – Exposició al gran vestíbul Dassault Aviation - Communication et Mécénat (Comunicació i Mecenatge)


• Exposicions personals

2010 - Realització d’escultures per al Parc de Cerro Timbo - Punta del Este - Uruguai
2010 - de l’11 de març al 7 d’abril de 2010 - Galeria Lipao-Huang - 16, rue Dauphine 75006, París
2010 - del 16 de gener al 7 de març “Envols” Museu de les Avelines - Saint-Cloud
Aquesta exposició compila un centenar d’obres de Pascale Fournier, representatives dels
diferents períodes i de l’evolució del seu treball així com de la diversitat dels suports
que utilitza: escultures evidentment, però també pintures, dibuixos, tintes i fotografies.
2010 - 6 de gener. Concert d’improvisació entorn a l’exposició “Envols”.
Jean-Luc Guyard/Pascale Fournier - Museu de les Avelines
2009 - 17 de desembre. Presentació en premsa de l’exposició “Envols” a la Galeria Lipao-Huang 16,
rue Dauphine 75006, París
2009 - Galeria Lipao-Huang

Pascale Fournier :
de Primordiale à Essentielle.

« Le Primordial, tout comme les arts premiers, demeure essentiel »*

Cette phrase s’applique à merveille à l’œuvre de Pascale Fournier - œuvre non rêvée qui s’image dans les mythes de l’artiste.
Voici une œuvre qui ne pêche pas par excès de figures.

Dans un premier Tempo, 1990-1998, le Personnage est le Corps. Un corps de femme, schématisé à l’extrême ( robe, bras et jambes), dans ce paravent de bois peint, datant des années 1990, qui traverse en chute libre des espaces tous ressemblants, carré vert dans lequel officie l’homme en noir, carré vert pour la maison à toit pointu, isolé le totem, toujours dressé, dans lequel on reconnaît des formes d’oiseaux déclinées tout au long de l’œuvre comme les « natures éthérées ».

Corps génériques dans ces encres sur papier de 1994, repris dans la série très colorée de gouaches sur papier, animés de mouvements pendulaires ou vrillés, corps en morceaux, ou morceaux de corps - d’inconscient ? - coagulés dans la céramique peinte de 1995, « Le fond de la mer estait insondable comme le fond de mon/son cœur ».

A partir de 95, donc, une femme aux bras-nageoires domine les céramiques peintes, émerge du toit de la maison à toit pointu - dressée sur un rocher elle regarde s’éloigner un paquebot. Dans tous les cas, lourde et acrobate, immobile et mouvante on la sent, avec ses yeux clos, centrée sur elle-même.

En 1997/1998, dans cette série de dessins en technique mixte sur papier marouflé, ces corps, très stylisés, acquièrent un sexe alors que le flot de formes simples, de « morceaux de quelque chose » échappés d’un cahier de croquis, en apesanteur tous à la fois, ou isolés sur des assiettes en céramique peinte se déverse.

En 1999, un couple sexué se prélasse sur des « encres sur papier », alors que les corps continuent leur chute et que l’artiste, dans le réel, change d’atelier - elle mettra quatre ans à se créer un nouveau lieu.

L’artiste exécute alors des petits formats colorés et mobiles, proches de miniatures, encres sur papier, encre de chine, crayons de couleur, plume et aquarelle, qu’elle exposera dans les Instituts Français d’Autriche et de République tchèque sous le titre « Surfaces intimes ». Ainsi parle-t-elle, à son image, de ce papier sur lequel elle travaille : « à la fois fragile, tout marque, rien ne peut etre effacé mais il supporte tout… il est parfois au bord de la désintégration… il faut alors reprendre, remodeler, recomposer… ».

C’est dans cette dernière opération qu’apparaissent ces « surfaces intimes » sauvées du chaos de la création.

Fin 2002 l’artiste récupère son atelier : « je vis cette période comme une naissance, le cri primordial et libérateur. Je me jette (et jette) la couleur avec joie, extravagance et folie. Je n’ai plus peur. Je dis. Je crie. J’affirme. J’invente. Je n’ai plus de temps à perdre »

Dès 2002, donc, éclipse de la forme et excès du trait qui éclabousse la toile, la traverse sans ordre ni direction, dans une simple jubilation d’énergie et de couleurs primaires. Dans ces « projections éclaboussées » l’artiste se mesure avec les grands formats.

Ainsi, alors que dans un premier Tempo ( 1994-1998), la matière est au service d’un sens directement décryptable et l’artiste soumise à son ordre ( femmes à nageoires et fragments d’objets), on assiste, dans le second Tempo (1998-2004) à une libération : la matière impose son rythme et informe la toile d’éléments simples :

traits éclaboussés, puis cercles ronds ou « boules » qui renvoient aux formes primordiales et féminines (matrices, fœtus, « cycle » de la vie).

On ne peut manquer de penser à la trajectoire graphique de l’enfant, dès qu’il sait tenir un crayon : rond trait -, puis rond hérissé de traits, pour figurer le « moi ».Bientôt le cercle se dissocie en tête et corps - c’est le début de la réaction en chaîne de la représentation du « moi », son apprivoisement.

Alors que le moi émergeait en s’imageant dans des figures convenues et contraignantes - quoique modifiées et scénographiées -, l’artiste signa « Pako », puis « Paco » Puis il y eut régression dans l’ordre de la représentation ce qui signifia, en termes artistiques, maturation : le moi se libéra du carcan convenu pour retrouver l’expérience fondatrice de la matière et du rythme - Pako-Paco devint, de son nom de jeune fille, « Pascale Fournier ».

De tempo en tempo l’artiste nous livre les détails d’un parcours artistique et nous initie à son alphabet mythique, bruissant de couleurs et de rythmes. De Primordiale à Essentielle, nous suivons Pascale Fournier dans son parcours, brûlants de découvrir ses œuvres à venir.

Thérèse Fournier (écrivain) **


* « L’homme descend du songe » Pierre Lembeye. Buchet-Chastel. Janv.2005.

** "L'olivier bleu " JC Lattès Août 1996,
" 2028" Scali Juillet 2006.

Pascale Fournier

On se trouve face a un univers de représentation qui semble couler de source, nullement entravé par les différents supports, et qui est d'une réjouissante spontanéité.
Sa main se déplace sans aucune hésitation, hors de quelconques conventions culturelles, obéissant à un sens très sûr d'harmonie, libéré de toute tentation de censure par sa propre pensée.
Dans ces conditions, la céramique devient une matière extrêmement maléable, familière, dans laquelle l'artiste modèle des objets, projections tangibles d'une imagination éveillée.

Ce sont des assiettes, des bols, de pots. Leur usage nous est bien connu, mais on ne peut pas éviter de songer à les détacher de leur fonction, pour les percevoir comme partie intégrante d'un projet beaucoup plus vaste, porteur d'un plaisir des sens, magnifié par la texture , la couleur et un graphisme qui semble pouvoir se multiplier sans limites.

Chaque pièce est unique et neuve, et pourtant celui qui s'attarde sur elles est frappé par la certitude qu'elles ont toujours existé, sentiment qui accompagne souvent les oeuvres conçues hors du souci du temps.
La beauté est ici simple et évidente.
Nous sommes donc prêts a l'apprécier, libres de toute référence.


Rolando Païva/Artiste
4 février 1996

Pascale Fournier née en 1951 aux États-Unis. Après des études d’histoire et archéologie à l'université de Paris X, elle suit des cours de théâtre, de scénographie, de stylisme, d’art plastique et de photographie.
Parallèlement à son travail de costumière marqué par les oeuvres de Yasmina Reza et par sa collaboration avec le metteur en scène Patrice Kerbrat à l’Opéra de Paris, la Comédie française et au théâtre des Champs -Élysées, elle poursuit depuis la fin des années 80 une carrière de peintre et de sculpteur, exposant son travail en France et à l’étranger.
La série « Envols » s'inscrit dans une réflexion générale de l'artiste autour de la multiplicité et la complexité des
caractères humains. Souvent présentés en familles, groupes ou colonies colorées, les « Envols » représentent le théâtre de nos sociétés modernes avec un mimétisme aux formes souples, douces et parfois monumentales.
Pascale Fournier exprime avec force une infinie diversité d'expressions humaines, posant perpétuellement la
question de la place de l'individu dans le groupe, et plus loin, dans la société contemporaine.
Les « Envols » sont réalisés en résine par l'atelier Haliagon et sont adaptés à une exposition extérieure aussi bien
qu'intérieure.

* Dernière actualité de l'artiste : Pascale Fournier vient d'être sélectionnée par le jury du Summit Public Art pour
exposer plusieurs mois dans la ville de Summit, état du New Jersey.

Thursday, July 5, 2012 • 10:34pm
Summit Public Art proudly welcomes a new set of sculptures to its retinue of art, a trio of pieces called Envols by Parisian sculptor Pascale Fournier.
Born in the US but raised in France, Pascale has studied set and costume design as well as fine arts, working with renowned directors and playwrights in places like l’Opéra de Paris and la Comédie Français. She also did her own work as a painter and sculptor and, beginning in the 1990’s, has devoted herself entirely to her art, defining herself today through her sculptures. She enjoys working with clay, fire and resin, and her work has been shown in France and abroad…and now in Summit! Envols is located on the Village Green near Maple Street.
The Envols series is part of the artist’s reflection on the multiplicity and complexity of the human character. Her majestic and colorful sculptures are meant to interact with each other and with the public, recreating a theater-like experience. With their soft shapes and vibrant colors, Envols speak poetry and dreams, reflecting on the human condition and how we are constantly torn between the mundane and our aspiration for greatness. Visit Pascale’s website at to learn more.
Today there are more than 15 sculptures displayed on the Village Green and at other sites around the city, including a new kinetic piece at City Hall. Over the past ten years, more than 35 works of art have rotated through Summit, where they have been installed at various sites for 6 months or more. There are also three permanent installations – the art glass windows in the bus shelters along Broad Street. A new permanent “gateway” sculpture will be installed soon in East Summit on Broad Street.
Summit Public Art, established in 2002, is an all-volunteer committee and is funded solely through private donations and grants; no funding is provided by the City of Summit. Contributions ensure that new and powerful public art continues to bring vibrancy to the Summit community. For more information, visit or go to and click on Arts/Events.

Diane Gallo

Summit Celebrates Art Party
Diane Gallo
Wednesday, June 6, 2012 • 9:20pm
The Summit community is invited to celebrate the visual arts on Thursday, June 14, when the Mayor’s Partnership for Summit Arts, known as Summit Public Art, holds its annual Celebrate Art Party. Set for 6:30 PM at a lovely home on Whittredge Road in Summit, the party will be hosted by the Summit Public Art Committee and Catie and Robert Totman.
Honorees at this year’s event are Robert Kaplow, author, scriptwriter and Summit High School English teacher, and Marion Grzesiak, Executive Director of the Visual Arts Center of NJ. Both will be recognized for their contributions to the vitality of the arts in Summit.
Also in attendance will be several of the artists whose works currently are installed in Summit, at various sites around town. Howard Kalish, David Henderson, Ava Blitz, Meryl Taradash, and Jason Krugman will bring additional artwork with them, which can be purchased as well as enjoyed at the party. Pascale Fournier, a well-known Parisian sculptor, will have several pieces at the party, and two new pieces will be displayed at the event. Several sculptures that are currently installed around the city will be brought to the party as well.
Currently, there are more than 15 sculptures displayed on the Village Green and at other sites around the city. Over the past ten years, more than 30 works of art have rotated through Summit, where they have been installed at various sites for 6 months or more. There are also three permanent installations – the art glass windows in the bus shelters along Broad Street. A new permanent “gateway” sculpture will be installed this fall in East Summit on Broad Street.
Summit Public Art, established in 2002, is an all-volunteer committee and is funded solely through private donations and grants; no funding is provided by the City of Summit. Contributions ensure that new and powerful public art continues to bring vibrancy to the Summit community.
For more information and tickets, or to RSVP for the party, go to or email .

Après des études d’histoire et d’archéologie, Pascale Fournier, née en 1951 aux États-Unis, suit des cours de scénographie, de stylisme, d’art plastique et de photographie.

En parallèle à une carrière de créatrice de costumes marquée par les œuvres de Yasmina Reza et par sa collaboration avec le metteur en scène Patrice Kerbrat à l’Opéra de Paris, la Comédie française, le théâtre des Champs -Élysées, elle poursuit depuis la fin des années 80 une carrière de peintre et de sculpteur et expose en France et à l’étranger.
Elle expose à la Galerie quelques sculptures et une partie de son travail avec le Feu, la transformation de la matière par cet élément. Avec ses « matières calcinées », le feu devient l’acteur principal, la source d’inspiration première. Des personnages émergent, renaissent de leurs cendres tel le phénix. Le feu œuvre, elle guette, saisit et fixe dans l’éternité du moment ce monde obscur et équivoque tiré de l’imaginaire de l’artiste.
Intéressant contrepoint au Bone China, ou porcelaine phosphatique qu’ils trouvaient dans les ossements de bétail, d’où le nom de bone (ossements) et China (porcelaine).


Street Art, art urbain et influence POP
Des tags et inscriptions sur les murs à l’écriture sauvage et au graffiti, ce que l’on connaît maintenant sous le nom d’art urbain ou Street Art est un mouvement majeur de l’art contemporain.
Né dans la rue dans les 70’s, le Street Art et de manière plus élargie l’art urbain, ont représenté un terrain d’expression politique et poétique, un acte de liberté fondamental réalisé par des artistes de rue influencés par les cultures Pop et Rock. Héritiers du mouvement graffiti américain, les artistes urbains utilisent aussi bien la peinture, l’affiche, les installations que le pochoir pour créer leur propre écriture picturale dans l’espace public. Ses artistes ont en commun une activité (illégale ou non) d’interventions urbaines.
On peut aujourd’hui considérer que l’art urbain est le mouvement artistique le plus important au tournant de se siècle…
« La culture urbaine a ceci d’unique qu’elle s’exprime sans barrière. La rue offre aux artistes un espace privilégié de liberté d’expression, en prise directe avec le public. L’œuvre engage chaque passant, vis-à-vis de lui-même comme spectateur. Elle les questionne sur l’empreinte de l’homme sur le monde. Dans ces conditions, l’art se lie forcément à la vie sociale et détourne les codes et les signaux de la ville pour une lecture nouvelle de l’environnement urbain ». (Catherine Mairet pour Surfaces Actives)
A la différence du graffiti traditionnel, du writing américain ou du hip-hop nés aux Etats-Unis, les street artists n’ont pas systématiquement recours à la lettre et à l’outil aérosol. Leurs modes d’expressions se sont élargis à d’autres média et supports. Universellement présent, ce mouvement se retrouve dans l’essentiel des pays libres occidentaux.
Il a pris un espace à part, contesté, plus difficile en Asie et particulièrement en Chine où paradoxalement, hormis la culture de l’affichage et des dazibaos, seuls certains espaces sont annexés en toute liberté par les artistes, comme le village d’artistes de Song Zhuang, dans le district de Tong Zhou à Pékin. Ailleurs, l’expression libre dans l’espace des villes est extrêmement limitée. En preuve l’exemple de Liu Bolin dont l’atelier a été fermé et qui a transposé son mode d’expression en installations itinérantes. En se peignant lui-même ou d’autres personnes, Liu Bolin se fond dans une variété de paysages qu’il photographie ensuite.

Sources : Site internet Galerie Lipao Huang